Durant la Guerra d'Independencia Espanyola (1808-1814), més coneguda com la Guerra del Francés, és quan es podria dir que va nèixer aquesta arma de foc coneguda amb el nom de trabuc. Aquest conflicte va iniciar-se amb l'ocupació de la Península Ibèrica per part de les tropes franceses.
Aquestes tropes estaven formades per un gran nombre de soldats ben armats, municionats i instruïts, la qual cosa feia d'aquest exèrcit un enemic difícil de vèncer.
El fet que els pobles ocupats no poguessin combatre a aquest exèrcit de forma habitual va provocar que es formesin guerrilles, es a dir, grups petits d'homes -guerrillers- que provocaven petits atacs al gran exèrcit i que tenien més coneixement del terreny, recolçament de la població i, sobretot, l'efecte sorpresa.
Per contra, els guerrillers no disposaven de les armes, municions i instruccions dels soldats francesos, ja que la gran majoria de guerrillers eren camperols. Això va popularitzar el trabuc: un arma de petites dimensions que es podia amagar sota la capa, que no necessitava cartutxeria pròpia ja que es podien fer servir boles de ferro, claus, vidres, perdigons,... i sobretot amb la boca del canó ampla, raó per la qual era fàcil de carregar i tornar a disparar durant la carrera.
El nom "trabucaires" va ser l'emprat per denominar als guerrillers que feien servir el trabuc.
Encara que es podria confondre el terme "trabucaire" amb "bandoler" no són la mateixa figura. El trabucaire com hem dit va ser un guerriller que feia servir un trabuc per lluitar en temps de guerra, i tenir-lo a casa en temps de pau. El bandoler assaltava als viatgers en els camins i, encara que alguns van fer ús d'armes de foc, la gran majoria feien servir ganivets, destrals, espasas i objectes contundents fets de fusta. El motiu de que no les armes de foc no fossin molt comú en l'ús del bandolerisme és simple: les armes emprades, arcabusus i mosquets, delataven al bandoler que esperava el moment de la emboscada pel fum de la metxa.
El trabuc, com totes les armes, va evolucionar del mecanisme de xispa fins arribar al conegut en l'actualitat, el trabuc de pistó.
A Catalunya van existir personatges cel·lebres com Perot de Rocaguinarda, els Margarit, en Trucafor, el Minyó de Caldes i el mític Serrallonga.
E. Montoliu
bis.jpg)